Entre el silenci i l’esgarip a La salvatge, d’Isabel-Clara Simó

Aquest article proposa una lectura de La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza (1994), d’Isabel-Clara Simó, i analitza dos conceptes clau de la novel·la: d'una banda, el salvatgisme, que relega els personatges femenins als marges reals i figuratius del discurs, al llarg del relat; de l’altra, la domesticació o la imposició de l’ordre masculí mitjançant el control, la vigilància i la lògica de l'intercanvi. L'estudi desenvolupa aquests dos tòpics a partir de l’anàlisi dels personatges, però també de les fonts poètiques i narratològiques més destacades, amb el marc teòric de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Judith Butler.